MODEST CUIXART (1925-2007) - Quadre "Evocació d'Helene de Belfort 1983" - Obra en venda

"EVOCACIÓ D'HELENE DE BELFORT"

Tècnica mixta sobre tauler

Obra original de Modest CUIXART

Any de realització 1983

REF.CU-5146 Fons d'Art PEDREGUET-ART

Mides: 65*50 cms.

Informació preu a: pedreguet@ya.com

CUIXART: L'HABITACLE DE LA LLUM per Pilar Giró (*)

Cuixart, ara, més a prop que mai de l'epicentre de les seves inquietuds: el misteri de la natura. En els continguts de l'obra ha demostrat d'una manera inesgotable que l'art emergeix del misteri de la realitat i que tota realitat té un misteri. Els secrets de la natura esguarden la pregunta d'una mirada penetrant, capaç de transfigurar el món. La màgia dels paisatges de Cuixart componen una cosmogonia espectacular, deixant-se guiar per tot allò que desprèn una carícia. Aquesta potència intangible ha aconseguit narrar-la des de la llum que torna visible l'espai de la diferència. Els contorns marquen la pauta i al seu voltant transcorre el temps que tot ho pot. Allò ancestral que batega en els límits intangibles de les ànimes es fa evident en el procés eidètic.
Perseguit per l'obsessió que un carrer mai tornaria a ser el mateix darrere les últimes passes, m'ensenyaves que el record modifica la memòria de les coses i que la vivència íntima obre les ales del neguit. Per les fissures del vel s'esmuny la rauxa. Ara la teva veu habita en el color de la llum i noves mirades sempre presents trauran la parla closa de les formes plasmades en l'obra. El temps de la pintura arrossega una mirada de consciència i una altra de deliri. La cerca de la bellesa comporta poder sublimar cada instant. D'aquí el record d'una vida intensa, plena, arriscada, inconformista. Mai res era només el que semblava i la seva mirada ha buscat l'ànima de les coses, la metafísica dels objectes. Copsar allò altre que hi ha més enllà de la presència física; copsar la manifestació dels sentits que li són inherents. La poètica d'un llenguatge universal és el llegat de Cuixart.
A través de les converses es van anar dibuixant les pautes per desxifrar el còdex d'uns pinzells que han estat capaços de pintar els colors que no es veuen. Defugint del silenci del blanc, de l'arrogància de l'absolut, per això sempre preferies el capvespre i la seducció de les ombres modificant les façanes de la suposada realitat.
Cuixart habita el món del surreal des de l'ànima eterna de la poètica ancestral. Ha construït un llenguatge pictòric arrelat en la tradició, ha experimentat les possibilitats d'aquest llenguatge i ha pintat el pensament contemporani. En la pintura ha aconseguit la identitat d'una mirada pròpia vers la realitat. Una realitat alliberada d'anècdota, una sobrerealitat, sense frontera de significats, amb una harmonia anàrquica de significants. Sempre atent a la música de les esferes, per poder representar l'harmonia còsmica en els eixos cartesians que apuntalen l'equilibri dels espais.
La llibertat de la metàfora i la fortalesa del gest provoquen l'admiració d'una ànima que es despulla davant la grandesa del sentiment. La il·lusió de la pintura s'estén enllà del quadre i cada nova mirada origina l'aprehensió d'una lectura diferent de l'obra. La seva dimensió es torna infinita. La paraula de l'artista no s'acaba en els límits de l'obra, sinó en el sentit que li atorga l'espectador. D'aquesta manera, per sempre, Cuixart, els misteris inesgotables de la pintura esguardaran a la curiositat.
L'eco de la teva frase repica en la meva memòria: «No defugis mai la llavor que et proposa l'inèdit.» Cada color és en Cuixart, habitacle de llum. Cuixart va viure la pintura no tan sols com un acte estètic, sinó com una necessitat de coneixement.

(*historiadora de l'art i comissària de l'exposició Cuixart, el desig de la forma a Can Mario de Palafrugell)