PEDREGUET ART espai contemporani: 2010

Josep M. Solà (Sant Feliu de Pallerols, garrotxa, 1970) és un notable continuador de l’ escola paisatgística que tant alt ha posat la capacitat plàstica dels pintors de la seva comarca que l’ escola d’ Olot és en moltes ocasions criticada per la repetició de determinats temes, però no li fa cap por que el considerin fidel a les expressiones més clàssiques de la mateixa. Respectuós amb el paisatge al que serveix, Josep M. Solà el vol representar de la mateixa manera que el veu. el seu anhel és fondre’s amb cada paisatge i així poder explicar des de dins les motivacionsde cada moment un cop les llums han aconseguit formar aquells espais de bellesa. el seu treball és minuciós en els detalls, però mai s’ atura en les simples aparences, sinó que incansablement cerca les raons interiors. Des de la seva joventut, Josep M. Solà no és dels que trenquen amb l’ ambient que s’ ha trobat, encara que tampoc no és un conformista. En la seva pintura és visible un afany vivificador dels motius que de tan clàssics per a molts han perdut essències. ell les troba i les posa de manifest un altre cop.

Josep M. Solà (Sant Feliu de Pallerols, garrotxa, 1970) es un notable continuador de la escuela paisajística que tan alto ha puesto la capacidad plástica de los pintores de su comarca que la escuela de Olot es en muchas ocasiones criticada por la repetición de determinados temas, pero no le da ningún miedo que le consideren fiel a las expresiones más clásicas de la misma. Respetuoso con el paisaje al que sirve, Josep M. Solà quiere representar de la misma manera que lo ve. su anhelo es fundirse con cada paisaje y así poder explicar desde dentro las motivacionsde cada momento una vez las luces han conseguido formar aquellos espacios de belleza. su trabajo es minucioso en los detalles, pero nunca se detiene en las simples apariencias, sino que incansablemente buscar las razones interiores. Desde su juventud, Josep M. Solà no es de los que rompen con el ambiente que se ha encontrado, aunque tampoco es un conformista. En su pintura es visible un afán vivificadora de los motivos que de tan clásicos para muchos han perdido esencias. él las encuentra y las pone de manifiesto otra vez.

Josep M. Solà (Sant Feliu de Pallerols, Garrotxa, 1970) is a remarkable continuation of the landscape school has been so high that the plastic capacity of the painters of the school district Olot is often criticized by the repetition of certain subjects, but does not give you any fears that they consider the most faithful to the classics. Respectful of the landscape that it serves, Josep M. Solà to represent in the same manner as he sees it. their desire is to merge with each landscape and to explain the motivation from within each time after the lights have to be those areas of beauty. his work is meticulous in detail, but never stops at mere appearances, but they tirelessly search for internal reasons. Since his youth, Josep M. Solà no one to break with the environment that has been found, although it is not a conformist. Is visible in his painting a life-quest of the reasons that so many have lost classic essences. he finds them and shows again.

Josep Maria Cadena, crític d’ art

EL MÓN DE GLÒRIA MORERA – Una visió a tall de presentació

Des de que la Glòria em va demanar -a mitjans del mes de juliol passat- si li podia fer la presentació de l’exposició que ara ens ocupa, un neguit constant m’ha perseguit durant tot l’estiu. Malgrat que des d’un primer moment vaig acceptar l’encàrrec sense cap mena d’objecció, a mida que anaven passant els dies el cercle de la pròpia irresponsabilitat m’anava quedant petit i em feia qüestionar si podria ser capaç de fer una presentació a l’alçada que el públic i l’artista requerien. I creguin que no és pas perquè no hi estigui acostumat a aquesta mena d’actes, tot el contrari. Per la meva professió de galerista m’ha tocat presentar exposicions de tota mena davant de públics diversos, però els he de confessar que tinc el convenciment que aquesta mostra i, sobretot aquesta gran artista, segurament mereixen algú amb més criteri que jo.

Establerta doncs aquesta justificació d’intencions i confiant en la seva benvolença, avui intentaré donar unes particulars pinzellades per sobre d’aquest món especial de la Glòria Morera, d’aquest món de seny i de rauxa que l’artista s’ha esforçat en expressar durant tota la seva llarga trajectòria artística amb intencionalitat i compromís.

A tall de reflexió i sense ànim de ser absolut, l’art actual per norma general està sotmès –com gairebé tot en aquests inicis del segle XXI- a la precària immediatesa de les modes. Així doncs veiem que amb una velocitat desorbitada, apareixen i també desapareixen nous valors i noves tendències artístiques, sense deixar –en la majoria de casos- cap empremta suficientment sòlida que creï una escola verdadera on hi pugui germinar l’essència de l’art.
I és per això – al meu entendre- que l’art d’avui no aconsegueix comunicar ni captivar com ho feien les tendències d’antuvi. En una societat econòmicament convulsa com l’actual i davant d’un panorama artístic relativitzat que tendeix només a moure’s en els paràmetres immediats del màrqueting, l’ofici ha anat quedant relegat a una simple anècdota.

Parlar avui de l’obra de Glòria Morera és retornar a l’esperit artístic d’un temps que malauradament ja ha passat. És parlar d’una època en la qual l’ofici era condició indispensable per tirar endavant qualsevol projecte artístic amb el rigor requerit. No n’hi havia prou d’esgrimir la innata condició d’artista, ni tampoc estar tocat d’una inspiració divina, calia formar-se per poder excel•lir amb solidesa. L’artista no només naixia sinó que es feia amb el temps i sobretot amb el treball. No endebades el gran Pablo Picasso va deixar una frase en forma de perla, que actualment tothom coneix, i en la qual afirmava que certament la inspiració existia però t’havia de trobar sempre treballant. En altres termes similars i salvant les distàncies entre els personatges, en Rafel Roig de Llobet -el meu experimentat amic i company de pesca- manifesta que per a pescar no n’hi ha prou amb tenir paciència, sinó que s’ha de procurar que els hams estiguin sempre ben escats a dintre de l’aigua.

Glòria Morera n’és un clar exemple i el seu tarannà s’ajusta perfectament al sentit de les dues frases que acabo d’esmentar. Per una part la inspiració no l’ha pogut trobar mai sense els pinzells a la mà i per altra part ha sabut mantenir sempre els hams de la insistència dins de l’aigua.
S’ha passat tota la vida treballant i lluitant amb rigor per una obra que s’aguanta per si mateixa. Una obra curulla d’ofici i sobretot de sentiment. No s’ha conformat mai en pintar només allò que veu sinó que sempre ha volgut representar quelcom que va més enllà del propi sentit intrínsec de qualsevol temàtica. D’aquest manera és molt difícil trobar una sola obra de la seva amplíssima col•lecció que no desprengui un halo especial que deixi indiferent. Respira tota ella un compromís extraordinari amb la seva pròpia vida i amb totes les circumstàncies que l’han complementada. Ateses doncs les característiques esmentades podem afirmar amb tota rotunditat que estem davant d’una obra pictòrica absolutament coherent.

Amb actitud i fortalesa, la Glòria sempre ha estat una lluitadora formidable. No només en el seu aspecte més personal sinó també amb l’època que li ha tocat viure. Actualment, els entesos, en dirien una dona hiperactiva. És d’aquell tipus de dones que no s’ha deixat atrapar mai. En el seu propi món ha estat sempre una dona avançada i cultivada, desperta i impacient que sempre ha sabut trobar la motivació necessària per adaptar-se amb una passió desmesurada. A tall d’exemple només comentar que fa un parell de dies vaig rebre una sol•licitud d’amistat seva a través de la xarxa social Facebook que em va fer molta gràcia i vaig exclamar: ...aquesta Glòria és ben bé que no para mai quieta....!!!

I és aquí on al meu entendre rau l’excepcionalitat de la Glòria Morera. Des dels seus inicis artístics no ha estat mai capaç de parar quieta ni un sol instant. S’ha deixat seduir per una amplíssima varietat de disciplines que abracen des de la pintura, l’escultura, la poesia, la rapsòdia i, darrerament, la literatura a través d’unes memòries escrites i publicades per ella mateixa que no tenen desaprofitament. En totes les àrees ha excel•lit d’una manera desmesurada i només serà el temps qui s’encarregarà de posar les coses en el lloc que els correspon. El reconeixement a la seva obra i al seu tarannà és, a hores d’ara un fet consumat que ha d’esdevenir indefectiblement.

Una de les coses que des del meu punt de vista han influït positivament en tota la seva obra és el fet que, en el seu moment va sovintejar també els ambients bohemis de Paris, de Barcelona i més localment els del Baix Empordà, la qual cosa li va proporcionar una amplitud de mires excepcional que s’ha anat transmeten a cada pinzellada. I és que en realitat, rés en la vida d’aquesta artista prolífica i multidisciplinària ha estat endebades. Tot el que ha viscut ho ha sabut aprofitar d’una forma plausible i també controlada. Tot ha estat remarcablement acceptat amb una contundència desaforada i n’ha sabut extreure la substància amb una mestria que només poden fer els que han estat tocats per un do diví. Divina en la rauxa i divina també en el seny. Divina en la causa i divina en l’efecte. En definitiva, divina com les deïtats que sovintegen en la temàtica dels seus quadres, de les seves esplèndides escultures i dels seus preciosos poemes.

Extrec una síntesi de la seva biografia publicada a l’Enciclopèdia Vivent de la Pintura i Escultura Catalanes que, supervisada per l’insigne Rafael Santos Torroella, és encara ara un referent destacat en les publicacions del nomenclàtor dels millors artistes catalans de les darreries del segle XX.

“...Glòria Morera, filla d’un industrial terrassenc, va créixer en un ambient de l’alta burgesia catalana, ambient que, uns anys després, hauria de retratar en la seva obra d’una manera crítica però, a la vegada, amb una certa comprensió i tendresa. La seva formació inicial la va rebre del pintor Ramon Cortés que va ser qui primer va canalitzar la seva inclinació infantil per la pintura – aleshores tenia dotze anys i al col•legi ja era coneguda entre les seves companyes com a “la pintora”. Es va preparar més tard en el taller de Jesús Gallego Marquina per poder ingressar a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, on durant cinc anys, va cursar estudis tutelada per professors artistes de reconeguda talla com Ernest Santasusagna, Francisco Ribera, Lluís Muntané, Miquel Ferrer i Francesc Labarta, tots ells reconeguts actualment com a destacables mestres de l’art català de mitjans de segle XX.
Si bé ha mantingut sempre una línia independent en el seu treball artístic, Glòria Morera creu que la seva pintura es pot emmarcar dins el corrent expressionista. La seva pinzellada és àmplia i gràcies a la utilització d’una paleta basada en negres, grisos i terres, crea uns ambients misteriosos d’una gran força expressiva. Temàticament ha tocat sempre tant el retrat com el paisatge i les composicions de natures mortes, i se’n pot destacar la seva preocupació per infondre als personatges una profunda significació psicològica, característica així mateix de la seva producció escultòrica i literària...”

Subscric plenament el que Rafael Santos Torroella va escriure en el seu moment i alhora recordo –a tall d’anècdota- el meu primer contacte amb l’obra de la Glòria. Fou a finals dels anys 70 i aleshores jo era un marrec adolescent que ni tan sols imaginava que un dia es dedicaria a comprar i vendre quadres. En una de les sovintejades visites a l’Hotel Llafranc propietat dels estimats amics de la família Bisbe em va captivar el retrat d’en Manel Bisbe que presidia – i de fet encara presideix- el bar de l’emblemàtic establiment. Era un retrat que no deixava indiferent. La Glòria, més enllà de la semblança física del model que havia pintat, havia aconseguit plasmar sobre la tela la particular personalitat d’en Manolo “El Gitano de la Costa Brava”. Tot el quadre respirava un halo profund que captivava i de fet encara captiva. Com també ho fa d’una manera especial la solemne escultura de bronze situada en el mateix local que realitzà sobre el personatge que fou referent de la bohèmia singular empordanesa dels inicis del turisme. Als emblemàtics Hotel Llafranc, “Chez Tomàs” i “Madame Zozó” la Glòria hi tenia els seus camps i vinyes. S’hi movia com a casa seva. Tots aquests locals, alguns ja desapareguts foren magnífics reductes d’una bohèmia contumaç, universalment localista i singularment important per a la promoció turística d’una Costa Brava que enguany se’n ha celebrat el centenari.

En tots ells – sobretot a l’Hotel Llafranc de la família Bisbe per la seva especial singularitat- hi sovintejava la quintaessencia dels artistes nacionals i internacionals on, seduïts per la gresca i els efluvis festius, hi feien forrolla, al voltant del mític Manolo Bisbe des d’estrelles de Hollywood, famosos i artistes fins els més extravagants “pseudo-personatges” i noctàmbuls dels encontorns. Era una amalgama de talent i d’espectacle, d’extravagància i diversió, de genialitat i de divinitat profusa, de la qual la Glòria n’era part integrant i en participava intensament. Els recomano una visita a l’establiment de Llafranc on podran fer-se una idea de la importància del que els intento explicar i sobretot hi podran copsar el què en el seu dia sembraren personatges de la talla de Glòria Morera, i que en l‘actualitat continuen amb un èxit rotund els més joves de la família Bisbe, encapçalats per en Carles que acull amb una extravagant mestria -talment com ho feu el seu oncle Manolo- a la flor i nata dels personatges del panorama nacional i internacional.

Passats els anys des d’aquell meu primer contacte amb la seva obra, actualment –amb tota modèstia- m’honoro en formar part activa d’aquest món de la Glòria Morera a través de la comercialització dels seus quadres a la galeria Pedreguet-Art d’Amer, on disposem en el nostre fons d’art i de forma permanent l’obra més recent d’aquesta artista. Des de l’àmbit professional, l’obra no ha deixat de sorprendre’m després de tant de temps. I aquest és el sentit i la característica que voldria destacar una vegada més si m’ho permeten. L’obra continua aguantant-se per si mateixa, continua essent fresca i sentida com ho eren les obres dels seus inicis, perquè –en definitiva- la Glòria no ha deixat mai de posar-hi tota la seva passió i tot el seu talent.

La mostra que tenim al davant és un petit recull del camí que ha anat fent la Glòria en el món de l’art i és també –perquè no dir-ho- un retall de l’estimació que sempre a sentit l’artista per Santa Coloma de Farners. Crec fermament que aquesta passió que sent l’artista pel seu poble i sobretot la vàlua de la producció artística que avui ens ocupa, és un fet que no hauria de passar desapercebut en els objectius de les persones que dirigeixen l’esdevenir d’aquesta població. Em fa l’efecte que no hi passa i aquesta exposició n’és una reveladora constatació.

Importants personatges de tot el ventall cultural, lloregen aquesta capital selvatana al llarg de tota la seva història i si -tal com he esmentat al principi de la meva intervenció-, és veritat que el temps concedirà i situarà la figura i l’obra de Glòria Morera en el lloc que li correspon, crec que ara més que mai hem de començar a fer-li un espai en la llista de colomencs il•lustres. Amb tot el respecte exhorto doncs als responsables de la política municipal a prendre-ho en consideració, ja que d’aquesta manera contribuiran en perpetuar la identitat de poble i el sentiment de país que -ateses les circumstàncies actuals-, avui dia esdevé tan necessari com decisiu.

Congratulem-nos tots d’aquesta iniciativa cultural i desitgem a la Glòria Morera molts d’anys de producció artística, pel bé cultural del nostre país i també pel nostre propi.

Lluís Ferrés Planella
Galerista i crític d’art