"ESTACIÓ II"
"ESTACIÓ III"
"ESTACIÓ I"
"BODEGÓ I FLORS"
oli sobre tela 20F (73*60cms.)
Joan CLAPERA MAYÀ
Ref.- CL-5101 Fons d'Art PEDREGUET-ART
Informació preu: pedreguet@ya.com
Alumne de l'Escola de Belles Arts d'Olot, amb Martí Casadevall i Pere Gussinyé. Josep Pujol va ser un dels seus mestres. A partir del 1956 va viatjar per diversos països europeus. Va exposar per primera vegada l'any 1961, a Olot. El procediment que condueix a l'expressió de l'essència d'un paisatge de Clapera Mayà és la construcció a partir de components heterogenis, cada un d'ells elaborat segons les seves característiques inherents, o, dit d'una altra manera, segons l'essència que en percep l'autor. Clapera Mayà sap originar una perspectiva irreal a les seves obres que s'accentua prou més amb la composició/construcció sempre simètrica del quadre. Utilitza la tècnica de l'oli i els protagonistes de les seves obres són, preferentment, els pallers, els insectes, els espantaocells...
"LA DEVESA-GIRONA" any 1990
"PLAÇA DE LA DIPUTACIÓ-GIRONA" any 1989
oli sobre tela 10F (55*46 cms.)
Santi ROCA D.COSTA
Ref.- GEF-0002 Fons d'Art PEDREGUET-ART
Informació preu: pedreguet@ya.com
"PASSEIG DE LA DEVESA-GIRONA"
oli sobre tela 38*76 cms.
Santi ROCA D.COSTA
Ref.- RC-5594 Fons d'Art PEDREGUET-ART
Informació preu: pedreguet@ya.com
Roca D. Costa. Metafísica de la realitat.
Per bé que aquesta pintura ha anat creixent des d'uns principis en els quals l'arquitectura era plana fins a uns quadres darrers on el paisatge és viu, vegetal i, en qualsevol cas, profund, allò que des de fa vint anys caracteritza la pintura (com més va més sàvia i més ben treballada) del gironí Roca D. Costa és el paisatge, natural o urbà, sempre sense cap presència humana. És fàcil -i parcial- buscar antecedents. Jo em quedaria amb dos autors que aprecio molt, ambdós vinculats de manera essencial al surrealisme figuratiu: Giorgio de Chirico i Paul Delvaux.
Què és -o què pretén dir- un conjunt ciutadà o paisatgístic sense homes ni dones, sense éssers humans? Ens parla només de la misantropia del pintor, pel seu amor per la bellesa de les formes i la seva poderosa desconfiança envers la nostra raça cruel? O pretén dir-nos, a més a més, que la matèria té alguna cosa nostra, perquè en els jardins hem tocat, modificat la naturalesa i en els edificis, per molt bonics que siguin, anem contra ella o sembla -potser és mentida- que anem contra ella? On no hi ha l'ésser humà (als quadres de Roca D. Costa) sembla que hi floti una trabquil·litat maravellosa, una pau augusta. Però en aquestes mateixes arquitectures sense humans, sentim l'home no només perquè les ha aixecades ell, sinó perquè sense ell -sense nosaltres- no tindrien cap significat...
Així, des de l'absència, la pintura de Roca D. Costa reclama una presència. Una presència potser concreta en el futur, però ja evident: la presència d'un desig. Aquesta pintura, tan plena en la seva buidor, Ens parla de la perfecció del món. I aquí -en una via contrària, com en els místics-, el mçon expressa la perfecció de la bondat. Si l'ésser humà se sabés sumar a aquesta perfecció delicada i modesta sense alterar-la (i això que l'ha fet ell), com en la cèlebre dècima de Jorge Guillén, aquest món estaria sens dubte ben fet.
Luis Antonio de Villena
"L'EMPORDANET" any 1985 
"CALITJA D'ESTIU" any 1991
"EVOCACIÓ D'HELENE DE BELFORT"
Tècnica mixta sobre tauler
Obra original de Modest CUIXART
Any de realització 1983
REF.CU-5146 Fons d'Art PEDREGUET-ART
Mides: 65*50 cms.
Informació preu a: pedreguet@ya.com
CUIXART: L'HABITACLE DE LA LLUM per Pilar Giró (*)
Cuixart, ara, més a prop que mai de l'epicentre de les seves inquietuds: el misteri de la natura. En els continguts de l'obra ha demostrat d'una manera inesgotable que l'art emergeix del misteri de la realitat i que tota realitat té un misteri. Els secrets de la natura esguarden la pregunta d'una mirada penetrant, capaç de transfigurar el món. La màgia dels paisatges de Cuixart componen una cosmogonia espectacular, deixant-se guiar per tot allò que desprèn una carícia. Aquesta potència intangible ha aconseguit narrar-la des de la llum que torna visible l'espai de la diferència. Els contorns marquen la pauta i al seu voltant transcorre el temps que tot ho pot. Allò ancestral que batega en els límits intangibles de les ànimes es fa evident en el procés eidètic.
Perseguit per l'obsessió que un carrer mai tornaria a ser el mateix darrere les últimes passes, m'ensenyaves que el record modifica la memòria de les coses i que la vivència íntima obre les ales del neguit. Per les fissures del vel s'esmuny la rauxa. Ara la teva veu habita en el color de la llum i noves mirades sempre presents trauran la parla closa de les formes plasmades en l'obra. El temps de la pintura arrossega una mirada de consciència i una altra de deliri. La cerca de la bellesa comporta poder sublimar cada instant. D'aquí el record d'una vida intensa, plena, arriscada, inconformista. Mai res era només el que semblava i la seva mirada ha buscat l'ànima de les coses, la metafísica dels objectes. Copsar allò altre que hi ha més enllà de la presència física; copsar la manifestació dels sentits que li són inherents. La poètica d'un llenguatge universal és el llegat de Cuixart.
A través de les converses es van anar dibuixant les pautes per desxifrar el còdex d'uns pinzells que han estat capaços de pintar els colors que no es veuen. Defugint del silenci del blanc, de l'arrogància de l'absolut, per això sempre preferies el capvespre i la seducció de les ombres modificant les façanes de la suposada realitat.
Cuixart habita el món del surreal des de l'ànima eterna de la poètica ancestral. Ha construït un llenguatge pictòric arrelat en la tradició, ha experimentat les possibilitats d'aquest llenguatge i ha pintat el pensament contemporani. En la pintura ha aconseguit la identitat d'una mirada pròpia vers la realitat. Una realitat alliberada d'anècdota, una sobrerealitat, sense frontera de significats, amb una harmonia anàrquica de significants. Sempre atent a la música de les esferes, per poder representar l'harmonia còsmica en els eixos cartesians que apuntalen l'equilibri dels espais.
La llibertat de la metàfora i la fortalesa del gest provoquen l'admiració d'una ànima que es despulla davant la grandesa del sentiment. La il·lusió de la pintura s'estén enllà del quadre i cada nova mirada origina l'aprehensió d'una lectura diferent de l'obra. La seva dimensió es torna infinita. La paraula de l'artista no s'acaba en els límits de l'obra, sinó en el sentit que li atorga l'espectador. D'aquesta manera, per sempre, Cuixart, els misteris inesgotables de la pintura esguardaran a la curiositat.
L'eco de la teva frase repica en la meva memòria: «No defugis mai la llavor que et proposa l'inèdit.» Cada color és en Cuixart, habitacle de llum. Cuixart va viure la pintura no tan sols com un acte estètic, sinó com una necessitat de coneixement.
(*historiadora de l'art i comissària de l'exposició Cuixart, el desig de la forma a Can Mario de Palafrugell)
EXPOSICIÓ MARINES I PAISATGES de Pere Maldonado PEDREGUET-ART Espai Contemporani - Del 11 d'octubre al 4 de novembre 2008
Avinguda de la Selva, 38 baixos 17170-AMER (Girona)
Horaris: De dimarts a divendres de 9,00h a 13,00h i de 16,00h a 20,00h
Dissabtes de 17,00h a 20,00h
Tancat diumenges, dilluns i festius
EXPOSICIÓ "PAISATGES" de Moles Ballesteros
Vaig veure per primera vegada l’obra de Benet Sarsanedas en una exposició a Palafrugell el 1987 i he de confessar que en el primer moment em va costar molt concebre el motiu pel qual l’artista es manifestava d’aquella manera. Malgrat tot l’atracció que em produïa contemplar cadascuna de les teles anava creixent a mesura que m’endinsava en cada obra. Molts canvis s’han anat succeint des d’aleshores. Certament cada pinzellada que Benet Sarsanedas aplica sobre les seves obres comporta, al meu entendre, un desig d’autocomplaença instintiva i natural. El color i la seva disposició sobre el tema converteixen l’obra de Sarsanedas en una explosió d’expressionisme que es reforça a mesura que l’artista es compromet, ho vulgui o no, a cercar quelcom diferent. Aquest inconformisme és una constant en la seva obra, en tot el seu projecte artístic, i per aquest motiu el concepte d’art que Sarsanedas intenta concebre no s’emmotlla a uns paràmetres preestablerts sinó que flueix de la pròpia creativitat. Els quadres de Benet Sarsanedas neixen de la terra: el món li proporciona la temàtica i els astres, tal vegada, l’esplèndida vigoria dels seus pinzells. Tot pot estar-hi representat perquè una pinzellada seva tant pot esdevenir un resum d’allò que tenim al davant, com a través d’una mesurada abstracció ampliar-nos detalls i significacions francament suggeridors. La qualitat de l’obra és indiscutible i es mereix testimoniar-la.
Lluís Ferrés Planella
galerista
EXPOSICIÓ "DEL VELL AL NOU" de Miquel TORNER DE SEMIR
